Job 16:1-22

  • Resposta de Job (1-22)

    • «En comptes de consolar-me, em feu patir encara més!» (2)

    • Diu que Déu l’ha convertit en el blanc dels seus atacs (12)

16  Job va contestar:  2  «Ja n’he sentit moltes, de coses com aquestes. En comptes de consolar-me, em feu patir encara més!+  3  S’acabaran mai les paraules buides?* Què et fa respondre així?  4  Si estiguéssiu al meu lloc,jo també podria parlar com vosaltres. Podria pronunciar discursos convincents contra vosaltresmovent el cap amb menyspreu.+  5  Però no ho faria; jo us donaria forces amb les paraules de la meva boca,i el consol dels meus llavis us calmaria.+  6  Si parlo, no se’m calma el dolor,+i si deixo de parlar, fins a quin punt disminueix el meu dolor?  7  Però ara Déu m’ha deixat esgotat;+ha destruït tots els de casa meva.  8  A més, m’ha atrapat, i la gent ho veu;estic tan prim que el meu estat físic s’aixeca i testifica contra mi.  9  La seva fúria m’ha fet miques, i ell m’odia;+fa cruixir les seves dents contra mi. El meu adversari em traspassa amb la mirada.+ 10  La gent ha obert la boca de bat a bat contra mi+i m’ha donat bufetades amb menyspreu;molts s’apleguen contra mi.+ 11  Déu m’entrega a les mans dels nensi em llança a les urpes dels malvats.+ 12  Jo vivia tranquil, però ell m’ha esmicolat;+m’ha agafat pel clatell i m’ha aixafat. M’ha convertit en el blanc dels seus atacs. 13  Els seus arquers m’envolten.+ Em travessa els ronyons+ sense compassió;aboca la meva bilis per terra. 14  Obre en mi una bretxa rere l’altra;es llança contra mi com un guerrer. 15  He cosit tela de sac per cobrir-me la pell+i he enterrat la meva dignitat* a la pols.+ 16  Tinc la cara vermella de tant plorar,+i la foscor* em cobreix les parpelles, 17  i això que les meves mans no han fet cap mali la meva oració és pura. 18  Oh terra, no cobreixis la meva sang!+ I que no hi hagi un lloc de descans per als meus crits! 19  Fins i tot ara, el meu testimoni és al cel;aquell que pot testificar a favor meu és a les altures. 20  Els meus amics es burlen de mi+mentre els meus ulls vessen llàgrimes davant de Déu.*+ 21  Que algú faci d’àrbitre entre l’home i Déu,tal com ho faria entre un home i un altre.+ 22  Perquè els anys que em queden són pocs,i me n’aniré pel camí que no té retorn.+

Notes a peu de pàgina

O «de vent».
O «la meva fortalesa». Lit. «el meu corn».
O «l’ombra de la mort».
O potser «miren Déu desvetllats».